Per què medicina integradora?

Pel Dr. Gonzalo Fernández

Perquè els pacients, cada vegada més informats i conscients, estan demandant una nova relació amb la seva salut i la seva malaltia. I en realitat, aquesta demanda és la que ha tingut molt a veure amb l’aparició d’aquest concepte integrador substituint d’altres, com “complementari” o “alternatiu” que no es corresponien de manera adequada al seu veritable significat.

La medicina integradora és aquella que combina tot el saber de la medicina convencional amb totes aquelles altres tècniques i intervencions que també estan avalades per les dades científiques de qualitat sobre la seva eficiència i seguretat.

És un moviment que neix als E.E.U.U. durant la dècada dels 90 i que s’ha extès progressivament. Allà s’estan realitzant programes de formació per a metges en universitats de gran prestigi. A Europa és molt més recent i encara està donant els seus primers passos.

Ràpidament hem de dir que de medicina només n’hi ha una, que és aquella millor i més adequada per a  cada pacient en un moment donat. Així, el que podria ésser adequat per a una persona no ho és per una altra ja sigui per les seves característiques personals, la seva constitució o idiosincràsia, així com les circumstàncies vitals en les que la seva malaltia es desenvolupa, són també diferents.

Quan parlem d’integrador ens estem referint no només a una mera combinació o barreja de procediments sino a una nova comprensió de la salut i de com fer l’abordatge de la malaltia, i inclòs a una nova relació metge-pacient. No és una qüestió de què en medicina convencional no es promoguin alguns dels aspectes comuns però aquí clarament s’emfatitza l’auto-gestió del pacient sobre la seva salut ajudant-lo a ésser un veritable agent actiu en alleugerir o resoldre el seu problema.

Efectivament, en aquest camí de super-especialització en el que s’ha convertit la medicina (també fructífer, per altra banda) ha quedat una mica relegada, en la pràctica, la visió de l’ésser humà com un tot. Precisament, en la meva experiència com a director d’un Màster d’Homeopatia, són els metges de Família o els Pediatres (especialitats més “globals”) els col·legues més interessats en obrir-se a nous paradigmes i eines que els puguin ajudar a completar la seva visió i el seu treball clínic quotidià. Perquè ells són els que més veuen “la totalitat”.

Podria dir-se aleshores que aquesta visió de la persona i del procés d’emmalaltir en totes les seves dimensions és quelcom característic de la medicina integradora. Una altra seria individualitzar exquisitament cada persona i cada situació per a recomenar una o diverses estratègies per arribar a la curació. Per això és típic que es treballi també de manera multi-disciplinar.

És sobretot en les malalties cròniques, la veritable “epidèmia” del nostre temps, on aquest enfocament té més sentit. En efecte, en malalties neuro-degeneratives, respiratòries, neuro-musculars, càncer, etc., és on s’haurien d’utilitzar tots els recursos disponibles que minimitzin els efectes secundaris d’alguns tractaments i que contribueixin a augmentar la vida del pacient.

I entre aquests recursos, la homeopatia, l’acupuntura, les teràpies psicològiques, la dieta i la nutrició, etc., són eines molt útils en aquest objetiu. I totes elles sumen i són perfectament compatibles amb els nostres tractaments convencionals.

Perquè els pacients a part del nom del diagnòstic de la malaltia tenen un nom, el seu. Un nom i unes circumstàncies concretes pròpies i intransferibles que el fan únic, que van més enllà dels estudis i estadístiques i que també han d’ésser abordats si volem que la curació o l’alleugeriment siguin veritables i complets.

Tinguem, doncs, a la nostra disposició els últims tractaments més innovadors i segurs, les últimes tecnologies més eficaces, però recordem el nom de la persona a qui els hi estem aplicant.

Perquè això, en definitiva, és la part essencial de tota metodologia i per a tots els metges, no us ho sembla?